Sóc sord, no sóc un malalt
Sóc
sord, no sóc un malalt. He construït una vida d’home, la =
que
jo desitjava. No en podria somiar cap de millor. No hi ha gaire sords que, =
si
els donessin la possibilitat de refer la seva vida, volguessin ser oïd=
ors.
Amb la meva dona, els meus fills, els meus gendres i nores, els meus
néts, els meus amics, parlem de tot, amb facilitat, amb gaudi, tal c=
om
ho fan tots els éssers humans. Nosaltres ho fem en la nostra llengua:
quin mal hi ha en això? Perquè resulta escandalós?
És precisament quan ens priven de la nostra llengua que ens converti=
m en
allò que els oïdors creuen que som: disminuïts.
La
disminució no és en nosaltres, són els oïdors que=
ens
l’han imposada quan van decretar que la nostra llengua havia de
desaparèixer de la Terra[1].
Ignoro molt=
es
coses. Quan llegeixo, moltíssimes paraules em són difí=
cils
d’entendre. Quan escric, faig masses faltes. El plaer de submergir-me=
en
els grans textos de la humanitat m’està prohibit. Quan entro a=
una
biblioteca em sento desconcertat per tant saber acumulat als prestatges que
m’és inaccessible. No hi ha res d’estrany en això=
, ja
que els nostres mestres pretenien instruir-nos sense conèixer la nos=
tra
llengua.
Per tant, p=
el
que fa a la sordesa, en sé infinitament més que la majoria de=
ls
metges. Com es pot haver fet tants anys d’estudis, ser reconegut com a
especialista, i no saber res de les persones que reben cada dia a la consul=
ta?
[...] Sovint
tinc un somni: que sigui impossible obtenir qualsevol títol
d’estudis superiors, en qualsevol àmbit professional atenyent =
les
persones sordes, sense haver rebut una mínima formació sobre
elles i la llengua de signes. Tots aquells que tenen poder de decisió
sobre nosaltres, ja sigui a l’administració, en un gabinet
d’advocats, en un tribunal, en una consulta mèdica, en els ulls
dels quals llegeixo compassió o por, tots aquests haurien
d’aprendre a reconèixer-nos com el que som: els seus iguals en
humanitat, portadors de riqueses a les quals ells mateixos no accediran mai=
.
Traducció del paràgraf
final del llibre “MOI, ARMAND, NÉ SOURD ET MUET...”
d’Armand Pelletier (Plo=
n,
Terre Humaine Poche; 2002)
=
[1] Es fa referència al Congr&eac=
ute;s de
Milan del 1880 en el que els ensenyants europeus oïdors van decidir
prohibir la llengua de signes en l’educació dels nens i nenes
sords.