Evolució de les famílies del Credac de Barcelona

La llengua de signes entra sense presses però sense pausa a la vida de les famílies amb nens sords. La majoria evolucio-nen d’excloure-la a utilitzar-la a l’educació

Pràcticament el 90% de les famílies dels nens sords de menors de 5 anys escullen excloure la llengua de signes de l’educació dels seus fills. Són la immensa majoria. Al Creda de Barcelona són 56 de 61 famílies. Amb la informació que reben i poden assimilar en aquest moment, és l’opció preferida. Afortunadament les decisions no són rígides i les famílies es van adaptant a les necessitats dels seus fills a mida que van creixent. A la secundària aquest curs ja només són 22 els que fan una educació exclusivament oral, la meitat dels alumnes d’aquesta etapa. I com més grans són el percentatge és inferior. Sis de 15 alumnes del batxillerat o 7 de 22 als cicles formatius no demanen intèrpret. Això és només un 30%. El 70% d’alumnes d’aquesta etapa es beneficien de tenir un intèrpret a l’aula. Si tenim en compte que les xifres de nens sords del Creda inclouen els nens amb dèficits auditiu lleu (DALL a la gràfica del Credac) i no inclouen als 42 alumnes sords signants de l‘escola Josep Pla, és fàcil veure que la gran majoria dels nens i nenes sords pregons l’acaben utilitzant. Aquesta és una tendència sostinguda des de fa molts anys i és independent de si els nens porten implants o audiòfons.

A Barcelona i al Vallès són els únics llocs de Catalunya on es pot escollir una educació bilingüe. Això fa que algunes famílies de fora facin grans esforços per a que els seus fills no es perdin un recurs com la llengua de signes i acabin ampliant el nombre d’alumnes del Creda de Barcelona. Però tot i amb això, cada curs hi ha un grup de famílies que canvien cap a una educació bilingüe.

A Apansce rebem a aquestes famílies i sovint el canvi es fa després d’un fracàs i de molt de patiment. O com a mínim amb una insatisfacció comunicativa. Els pares i les mares ens expliquen que s’han deixat endur per un excés de confiança en una educació exclusivament oral. La tecnologia actual permet grans progressos en la parla, però els nens sords no es converteixen en oients i en molts casos queden coses pel camí.

Els nens amb bona resposta als audiòfons o als implants aprenen ràpid una llengua de signes que els hi omple buits de comprensió i relaxa la relació dins la família. A casa, totes les famílies d’infants sords parlem i posem alguns signes, molts o pocs segons la nostra competència i la necessitat. A l’escola la llengua de signes millora l’adquisició de les matèries i els nens sords fan com sempre, signen amb els companys sords i s’esforcen a parlar amb els oïdors.

Seria bó que els professionals que reben les famílies d’infants sords entenguessin aquesta realitat tossuda: que els nens sords acaben aprenent signes. Per tots aquests nens, la llengua de signes suma dins la seva educació. Seria bo que aquests professionals de l'acollida, acompanyessin a les famílies sense prejudicis i sense pors a la llengua de signes. Estalviaríem patiment i fracàs.